First Man (El primer hombre)

Per la seva quarta pel.lícula Damien Chazelle, després de “Whiplash” i el gran èxit del multipremiat musical “La La Land“, canvia de gènere per fixar-se en la vida del primer home que va trepitjar la Lluna, Neil Armstrong.

A principis dels 60, Neil Armstrong (Ryan Gosling) realitzava proves amb naus experimentals mentre a casa, ell i la seva dona Janet (Claire Foy) s’enfrontaven al dolor de no poder salvar la seva filla d’un tumor cerebral. Tornant la pèrdua en introspecció i determinació a la feina, va anar fent carrera a la NASA fins formar part de l’equip que volia assolir la proesa de portar una  nau tripulada fins la Lluna per primer cop a la historia.

Damien Chazelle descarta l’èpica, el patriotisme, les grans gestes, l’entorn polític o la cursa tecnològica que va fer possible la proesa. A les seves mans, “First Man” és la història d’un home, un home consumit pel dolor de la pèrdua de la seva filla, amb un entorn familiar acceptable però massa marcat per la pena, que troba en la seva feina la inèrcia per tirar endavant i que, fruit d’una sèrie d’accidents i casualitats, acabarà fent les paus amb sí mateix mentre passa a la història de la humanitat amb el seu petit-gran pas.

És aquest el primer cop que el director es deslliga del guió, treballant aquí sobre l’adaptació que ha fet Josh Singer del llibre homònim de James R. Hansen. Chazelle comença amb un retrat costumbrista de la vida dels Armstrong i unes línies generals de l’experimentació que dóna peu a la cursa espacial i la competició amb els russos.

Però progressivament tot es transforma en un seguit d’imatges molt tancades, sobretot en les escenes a l’espai, transportant-nos en tot moment al costat d’Armstrong, a les seves mirades, els seus dits, la seva respiració, els controls que veuen els seus ulls… recordant-nos que a vegades fins i tot allò que sembla més grandiloqüent no deixa de dependre dels petits gestos d’un sol home i les seves emocions.

I aquí Chazelle troba dos grans aliats en els seus protagonistes: una Claire Foy inmensa que omple de grandesa un personatge que sembla que estigui a l’ombra però a qui li sobren uns pocs dialegs i mirades per canalitzar totes les emocions que el seu marit o la mateixa NASA no mostren. I un Ryan Gosling a qui el paper d’home gèlid que porta el seu viatge per dintre, exterioritzat-lo en petits gestos li va com anell al dit.

El viatge de l’home cap a la lluna esdevé en mans de Chazelle, Gosling y Foy en una mescla de retrat humà, tocs familiars i thriller que a mida que passen els mesos i el llançament de l’Apolo va prenent forma, aumenta en un crescendo absorbent que, des de la planificació tècnica, la càmera en mà i els primeríssims plans (sense oblidar una nova magnífica banda sonora de Justin Hurwitz) ens atrapa i emociona simultàneament.